El genocidi armeni: qüestions de responsabilitat i democràcia

Una entrevista amb Susan Neiman i Andreas Huyssen

El col·loqui “Els armenis otomans en l’època de decadència de l’Imperi: qüestions de responsabilitat científi ca i democràcia”, celebrat a la Universitat Bilgi d’Istanbul el 2005, marcà el principi d’un intens debat públic sobre la “qüestió armènia” a Turquia. Els intents per celebrar el col·loqui a la Universitat del Bòsfor van ser bloquejats dues vegades pel govern turc, i en un discurs pronunciat en el Parlament abans del colloqui, el ministre de Justícia turc acusà de traïció els organitza dors i els participants. La “qüestió armènia” va irrompre obertament aleshores en l’esfera pública.

El debat públic ha tingut conseqüències tràgiques i ha portat fi nalment a la marginació de molts intel·lectuals turcs que afi r maven que Turquia havia d’ajustar comptes amb el seu passat. Les tensions s’han desbordat amb l’assassinat del periodista crític turcoarmeni Hrant Dink. Són molts els qui atribueixen aquest acte a la creixent infl uència dels discursos nacionalistes que tant proliferen en el període previ a les eleccions generals d’enguany.

L’assassinat de Hrant Dink marca una nova fase en la història de la “qüestió armènia ” a Turquia. Amb la formació d’un violent front ultranacionalista oposat a qualsevol discussió pública del genocidi, aquest s’ha convertit en un tabú que resulta encara més perillós de trencar.

Però les responsabilitats continuen sent les mateixes. L’assas sinat de Hrant Dink va ser un intent de silenciar la veu del diàleg. Caldria contestar amb més diàleg i més anàlisi. Insistir que la contí nua rellevància dels temes de responsabilitat i democràcia és una manera de retre homenatge a la memòria de Dink, una manera de traduir el seu llegat “en parlar de la vida”.

Pel desembre de 2005, després de l’esmentat col·loqui, E. Efe Çakmak demanà a una sèrie de pensadors de diverses disciplines de l’àmbit de les humanitats que comentassen la política ofi cial de Turquia envers la “qüestió armènia”, una política que continua sent encara a hores d’ara la mateixa. Hem fusionat dues d’aquestes entrevistes en un sol text, en el qual Susan Neiman i Andreas Huyssen, tots dos representants de la primera generació post- Auschwitz, parlen sobre el paper que pot fer l’esfera pública refl ectint i guiant una política de la memòria.

E. EFE ÇAKMAK: D’acord amb el consens que ha regnat durant anys entre els polítics turcs, el genocidi armeni és només un tema d’estu di històric. Només els historiadors tenen l’autoritat per a arribar a conclusions sobre la massacre. Recentment, i en línia amb aquesta posició, el govern turc ha obert els arxius otomans per a l’estudi històric de la “qüestió armènia”. Per a alguns, això representa una forma de negació que no amaga ni destrueix l’evidència, però que intenta manipular la política de la memòria. Què dieu sobre això i com creieu que s’hauria de tractar el tema?

SUSAN NEIMAN: Hem de trobar un equilibri entre la tasca dels espe cialistes i la dels ciutadans normals preocupats. És evident que al guns temes només poden ser establerts pels historiadors; els altres no tenim el temps ni sovint els instruments per a sospesar correcta ment les proves. Però, en primer lloc, els historiadors es poden equivo car, o, com qualsevol altra persona, deixar-se encegar per la ideologia, i, en segon, la qüestió de si una nació ha comès genocidi forma part de la identitat nacional, i això ja no és d’interès merament històric, sinó que inte ressa a tots els ciutadans. La manera ideal de procedir pot ser seria la d’implicar una àmplia pluralitat de ciutadans –des d’intel·lectuals professionals de diferents camps (fi losofi a, antropologia, ciència políti ca i sociologia entre els més centrals) fi ns a ciutadans conscienciats no necessàriament intel·lectuals– en un diàleg nacio nal amb els historiadors. Ningú de nosaltres és infal·lible, i tots –no importa quant intel·ligents o educats estiguem en un camp o en altre– estem subjectes a temptacions intel·lectuals. En aquest sentit, crec que l’experiència alemanya de postguerra és un model útil. Ha estat extraordinàriament dolorós, i no li’l desitge a ningú, però ha estat una discussió nacional que ha implicat tots els nivells de la societat en un període de dècades. Els historiadors hi han tingut un paper crucial, però també han estat importants les contribucions d’altres intel·lectuals, artistes, periodistes, i el que ha emergit ha estat una mena de consens i un marc per a tractar dels crims del passat.

Sí, sembla com un exemple molt interessant d’una nova forma de negació. Sona com si es pogués comparar amb molts mètodes americans. Sota l’administració Bush hi ha hagut un recurs creixent a les mentides truculentes, passades de moda, però el problema de la política americana és un altre. Tot és pot aconseguir, fi ns i tot la informació, i n’hi ha tanta que res no importa realment. Comparem això amb el paper de la censura als països de l’Europa de l’Est abans de 1989. Hi havia una terrible supressió ofi cial d’informació, però la gent se les enginyava sovint per a trobar-la en publicacions clandestines i es preocupava encara més per la veritat. De fet, la censura és la manera més efectiva de despertar l’interès de la gent per la veritat política i les seues conseqüències. Si vols que la gent perda l’interès en la veritat, tot el que has de fer és donar-li’n molta; fi ns i tot en les millors circumstàncies, la gent està tan ocupada amb el seu treball i la seua família que senzillament es rendirà davant una muntanya de proves.

Crec que l’oposició hauria de concentrar- se a assegurar que els intel·lectuals que reconeixen el sofriment armeni no siguen mar ginals, sinó el millor que hi ha. Per això és important que Pamuk s’haja posat ell mateix en la línia, i això signifi ca que molts pensa dors i escriptors turcs de primera fi la haurien de seguir el seu exemple.

Els turcs i els armenis no són els únics pobles que sofreixen aquest problema: l’afany per mesurar la quantitat de mal absolut, i decidir qui és el que més ha sofert, infecta una bona part del discurs polític contemporani –i de la política concreta. L’enfrontament entre israelians i palestins n’és un paradigma, però una competició simi lar en sofriment comparatiu forma part també del discurs de la dreta nordamericana, i n’hi ha molts altres exemples. Això demostra que l’afany per trobar i fi xar l’essència del mal, i mesurar-lo, no sols és estúpid, sinó potencialment perillós. Això no és possible, i la seua recerca és absolutament contraproduent. Més aviat, hauríem de reconèixer que el mal es presenta en formes diferents; que el mal no és mesurable; i centrar-nos en la comprensió de les formes i les causes de cada una de manera diferent. La recerca d’una sola for ma de mal va quasi sempre associada amb el desig de provar que aquesta forma única de sofriment (normalment, la del propi grup ètnic) és pitjor que qualsevol altra, i negar així implícitament el reco neixement de la misèria dels altres. Els fi lòsofs i altres pensadors podrien ser de gran utilitat en aquest cas aportant descripcions possibles i que podrien realment ajudar-nos a comprendre alguna cosa, més que no defi nicions, que no ajuden.

ANDREAS HUYSSEN: Fa dos anys, vaig participar en un col·loqui so bre la política de la memòria en la Universitat Bogazici, a Is tan bul. En aquella època, a Turquia, el discurs sobre la violència en les re lacions interètniques en el període otomà i postotomà encara es limitava a petits grups d’intel·lectuals, i difícilment es podia pensar aleshores que el tema d’aquell col·loqui aviat emergi ria obertament en l’esfera pública.

Com a alemany de la primera generació de postguerra i post-Auschwitz, m’he implicat en la millor part de la meua vida intel·lec tual i acadèmica en temes de memòria i culpa, història i responsa bilitat, pel genocidi perpetrat pels alemanys durant el Tercer Reich. El lent desenvolupament durant dècades del que s’ha anomenat Vergangenheitsbewältigung, o “ajustar comptes amb el passat”, ha estat documentat àmpliament en la recerca històrica, els mitjans de comunicació i els discursos de la memòria en la literatura i l’art. Al mateix temps, la recerca d’una identitat cultural europea en el lent procés d’unifi cació europea ha generat intensos debats en moltes nacions europees sobre la seua participació activa o passiva en l’Holocaust, sobre el trauma col·lectiu europeu de la guerra mundial i sobre les seues pròpies històries de violència massiva en un con text de guerra civil (Espanya) o de colonialisme (França). Com que una Europa unida es construeix no sols en termes institucionals liberal-democràtics, sinó també en termes d’identitats culturals, aquests debats han esdevingut un senyal de la fortalesa de la socie tat civil i de la seua capacitat per a fer front més que esborrar histò ries de terrorisme d’estat, massacres, racisme i genocidi. Tenint en compte els debats sobre els desaparecidos i el terrorisme d’estat a Hispanoamèrica, el debat a l’Índia i Pakistan sobre la partició violen ta dels dos estats, la qüestió de les “consoladores” coreanes i les massacres japoneses a Nanking, la creació de diverses comissions de la veritat a Sud-àfrica i Hispanoamèrica, hom podria dir fi ns i tot que el cas alemany és només un exemple d’un fenomen global. Les identitats nacionals han esdevingut cada vegada més autorefl e xi ves, des del moment que les nacions busquen la legitimitat demo cràti ca tant fent front als passats violents com desenvolupant visions del futur. Turquia està a punt d’unir-se a aquest debat públic trans nacional, que, a pesar de les seues ressonàncies globals, és sem pre tempestuosament nacional i local.

De tot això trec dues lliçons. Passar comptes amb un llegat de violència genocida o colonial és inevitablement dolorós per a les generacions posteriors. Tanmateix, les realitats del passat s’han d’afrontar per tal d’assegurar les bases d’una política democràtica i establir un nou sentit de nacionalitat o identitat nacio nal en un món de nacions cada vegada més interconnectades. És per això que els recents moviments liberalitzadors a Turquia, in cloent l’obertura dels arxius estatals, han de ser benvinguts no sols pel bé d’Europa, sinó pel bé del futur de Turquia. Evidentment, el treball d’arxiu de qualsevol historiador pot distorsionar l’evidència, i els documents es poden destruir. Per tant, la integritat dels arxius i la plenitud dels documents han de formar part de la discussió públi ca. La historiografi a professional ha d’anar a l’una amb la memòria pública per a establir la veritat sobre el passat i fer de la veritat una part integral de l’autocomprensió nacional. Les lleis que es puguen invocar per a perseguir els “insults a Turquia” són, al capdavall, tan contraproduents com la proposada criminalització de la crema de la bandera als Estats Units. Una identitat nacional orientada cap al futur ja no pot basar-se per més temps en prohibicions i l’esborrament del passat.

En segon lloc, no deixa de ser normal que totes i cada una d’aquestes pràctiques de la memòria siga molt contestada políticament. Aquesta contestació, però, ha de tenir lloc en el debat públic, i no en els tribunals o a través de la repressió policial. Fins i tot allà on no es discuteixen els fets del genocidi o de la violència d’estat, l’establiment de la intencionalitat genocida, la cadena de comanda ment i les responsabilitats personals en l’àmbit penal continuen sent sovint pomes de la discòrdia. Com sabem, el dimoni està en el detall. La història i la memòria pública han d’anar juntes. El resultat serà sovint enutjós. Però la mala fe no es troba només entre aquells que simplement prefereixen oblidar, com afi rmen alguns “memoria listes”, sinó també entre aquells que volen recordar.

És evident que la memòria del “genocidi armeni” explo ta en el context de les tenses relacions entre Turquia i la Unió Eu ropea. Els progressistes europeus que es mostren favorables a l’in grés de Turquia en la UE volen que es produesca un debat públic sobre els cadàvers en l’armari de la república turca. Però aquest tema s’hauria de desdramatitzar. Ben mirat, tal discussió públi ca no faria més que afegir Turquia a d’altres països europeus que han començat a afrontar els seus propis passats incòmodes. Les forces alineades contra l’admissió de Turquia, però, veuen les lleis que persegueixen qualsevol menció de les massacres de 1915 o la més recent guerra contra els kurds com una altra raó més (si no un pretext) per a continuar mantenint el país fora de la UE. Ambdues parts emfasitzen així la necessitat de Turquia de recordar, encara que amb intencions radicalment oposades. La mala fe és especial ment forta en el segon cas. En tot cas, atès el debat internacional sobre els drets humans, el genocidi i la societat civil, la memòria tur ca ja no és només un afer intern. Però, a pesar de les seues rever beracions transnacionals, les solucions s’han de trobar en la matei xa política turca. Amb tot, els actuals judicis contra escrip tors i perio distes basats en l’article 301 de la llei de reforma, deixen clar que el que hi ha en joc no és només la menció de genocidi o etnocidi (i comprenc que les implicacions polítiques i legals de la paraula genocidi són considerables en tots els aspectes). El que hi ha en joc és la garantia de la llibertat d’expressió en general. Orhan Pamuk ho expressà molt bé quan va dir que el que tacava l'”honor” d’un país no és la discussió dels draps bruts de la seua història, sinó la impossibilitat de qualsevol discussió. Havent estat testimoni de com el reconeixement públic de l’Holocaust s’imposà a Alemanya con tra les múltiples resistències nacionalistes, religioses i fi ns i tot lai ques i esquerranes a una memòria pública semblant, tinc confi ança que, al fi nal, també Turquia serà capaç de seguir un camí similar. Al capdavall, les històries profundes de Turquia i les nacions d’Europa estan estretament entrellaçades. A llarg termini, i a pesar dels enormes problemes institucionals i polítics per resoldre, els camins de Turquia i la Unió Europea convergiran: si Turquia pot afrontar el seu passat i si la Unió Europea, amb la seua creixent població musulmana, pot reconèixer que hauria de ser més que un club cristià.

Published 30 July 2007
Original in English
Translated by Antoni Furió
First published by L'Espill 25 (2007) (Catalan version)

© E. Efe Çakmak, Andreas Huyssen, Susan Neiman / L'Espill / Eurozine

PDF/PRINT

Read in: EN / CA

Published in

Discussion