Els orígens històrics de l'anticatalanisme

Per abordar els orígens històrics de l’anticatalanisme és necessari, en primer lloc, precisar alguns elements conceptuals. D’entrada, cal dir que si entenem el catalanisme en un sentit estricte, assimilant-lo al nacionalisme català contemporani, resulta clar que caldrà situar els orígens de l’anticatalanisme a mitjan centúria del Vuit-cents. En canvi, si considerem l’anticatalanisme com un sentiment i una expressió, sobretot política, que s’oposa a una idea de nació catalana integrada pels “catalans”, això és més antic i caldrà remuntar-se a l’època de la formació de les primigènies estructures estatals i nacionals, és a dir, a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement.

Quan sorgeix i per què sorgeix aquest sentiment i pensament anticatalà? Francesc Ferrer, que el va definir com a “catalanofòbia”, el feia arrencar dels temps del comte-duc d’Olivares.1 Tanmateix, no resulta difícil trobar testimoniatges que ens revelen un sentiment anticatalà instal·lat a Castella de molt temps abans. Així, l’any 1534, Estefania de Requesens escrivia a la seva mare, la comtessa de Palamós, com el seu fill Lluís –el futur governador de Milà i dels Països Baixos– defensava el bon nom de Catalunya davant les escomeses d’altres patges de la cort: “Lluïset besa les mans de vostra senyoria i diu que estudiarà molt (…) i que vol ser català: que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya”.2 L’episodi que ens refereix Estefania de Requesens se situa a Castella i més precisament a la cort i, a l’igual que la multitud de textos i testimoniatges que han aportat Francesc Ferrer i d’altres autors, es refereix a un sentiment anticatalà projectat i arrelat des de l’àmbit castellanoespanyol. Però aquest sentiment quan i per què s’havia iniciat? Havia existit un anticatalanisme d’altres procedències?

Per abordar aquests interrogants, prèviament cal precisar quelcom sobre els orígens de les identitats i contraidentitats nacionals. A l’Europa Occidental, els segles de la Baixa Edat Mitjana i del Renaixement constitueixen un moment clau en la desclosa d’unes noves identitats nacionals. És un “moment” històric en què definició políticoterritorial, desenvolupament institucional, marc jurídic propi, llengua vernacla escrita, consciència històrica, sentiments i símbols compartits es conjuminen en diverses comunitats de l’Occident europeu.3 Aquestes identitats prendran cos, en la percepció de la vella Universitas Cristiana, per mitjà de contactes i relacions promogudes per elements tan diversos com les guerres, l’expansió del comerç, els relats dels viatgers o la major circulació de llibres i notícies a partir de la invenció de la impremta.

El terme nació manté en aquesta època el sentit tradicional pel qual agrupava aquells que parlaven una mateixa llengua; però no sempre és usat amb aquest significat, ja que a l’igual que el concepte pàtria, amb el qual moltes vegades es confon, tendeix a adquirir connotacions polítiques i territorials.

Podem captar, en definitiva, un “sentiment nacional” que no es contenta amb distingir allò “natural” d’allò “estranger”, sinó que exalta el primer i rebaixa el segon, i conforma doncs uns sentiments de contraidentitat i d’aversió als estereotips dels altres. Erasme de Rotterdam ja va percebre nítidament que aquestes identitats patrioticonacionals estaven impregnades d’una fonamentació molt emocional; als Col·loquis el “Príncep dels humanistes” manifestava: “pràcticament tots els anglosaxons odien els gals i tots els gals els anglosaxons, per l’única raó de ser-ho. Els irlandesos, precisament per ser-ho, odien els bretons, els italians als alemanys, els suaus als suïssos i així sempre”.4

A partir d’aquest “moment” històric en què les identitats nacionals agafen sentit i definició entre d’altres coses per les contraidentitats que generen, distingiré quatre etapes o fases en la conformació d’un sentiment anticatalà en els temps baixmedievals i moderns.

1. Una primera fase correspondria a les dues centúries que van des de finals del segle XIII fins a finals del segle XV, que seria quan primigèniament es configuren aquestes identitats i contraidentitats nacionals. En aquest període, interpreto que l’anticatalanisme castellà que en els segles posteriors es mostrarà tan vigorós, ara només es troba en un estat latent o larvat. La formulació d’una idea imperial castellana sobre l’àmbit hispànic per cronistes com Rodrigo Ximénez de Rada primer o després pels conversos Pablo de Santamaría i Alfonso de Cartagena no entraria en confrontació amb les elaboracions historicollegendàries catalanes per l’aïllament d’ambdues tradicions culturals.5 Les idees que els reis de Castella eren els únics i legítims descendents dels monarques gots, que la primera fundació de la civilització i del cristianisme a la Península tingué principi a Castella o que l’hegemonia de la dinastia castellana dins l’àmbit hispànic era un fet indiscutible per ser fruit dels designis de la Providència, es desenvoluparen d’una manera paral·lela, però sense confrontació polèmica, amb l’apologia que de la història de Catalunya i de les seves institucions feien els seus grans cronistes i juristes medievals com ara Bernat Desclot, Ramon Muntaner o Jaume Marquilles entre d’altres. Aquests autors havien defensat amb orgull una forma de govern basada en la combinació dels principis de llibertat, ordre i llei, i, a l’igual que els intel·lectuals castellans, ha-vien entès el propi procés històric com una successió d’esdeveniments regits per la Providència. Tanmateix, aquestes tradicions culturals es desenvoluparen aïllades, sense encreuaments polèmics.

Més aviat, en aquest període, cal buscar les expressions d’anticatalanisme a Itàlia i Aragó. L’expansió militar catalana a Sicília, Sardenya i al sud de la península transalpina, acompanyada de la penetració dels comerciants catalans en aquests mercats, generaren, entre d’altres factors, un pregon sentiment d’animadversió contra els catalans –sovint identificats com espanyols–. Un anticatalanisme del qual es poden trobar molts reflexos a les obres literàries de Dante Alighieri, Giovanni Boccaccio, Francesco Petrarca, Luigi Alamanni, Pietro Aretino, Serafino Aquilano, etc. És un sentiment anticatalà més cultural-linguïstic que politicoterritorial, tal com semblen reflectir les generalitzades protestes per l’elecció d’Alfons de Borja el 1455 com a Papa Calixte III per ser barbaro e catalano.6

També, les tensions internes dins la corona catalanoaragonesa propiciaren que des d’Aragó es projectés un anticatalanisme especialment dirigit contra el Principat, i per tant amb un component més politicoterritorial. El cronista i monjo cistercenc Fabricio de Vagad es mostrarà a la seva Crónica de Aragón (1499) com un gelós patriota aragonès defensor dels seus furs i privilegis, però també com un acèrrim detractor de castellans i catalans.7

2. Una segona etapa dels orígens de l’anticatalanisme, abraçaria de finals de segle XV a finals segle XVI. Seria una etapa marcada per dos fenòmens que incidiren en l’acreixement d’un anticatalanisme castellà. Un primer seria la irrupció de la impremta, amb la consegüent divulgació, arreu d’Europa i a través de la llengua llatina, dels plantejaments hegemonistes castellans, cosa que desfermà l’acarament entre les distintes concepcions d’Espanya que contenien les tradicions culturals castellana i catalanoaragonesa. El coneixement d’aquest hegemonisme castellà provocà la resposta polèmica dels humanistes catalans davant la “pèrdua de reputació” que suposava per a la seva pàtria i per a la pròpia tradició històrica.8 El segon fenomen seria el procés d’unió dinàstica pel qual Catalunya restà incorporada a la monarquia dels Reis Catòlics primer i dels Àustria després, en la qual Castella exercia indiscutiblement el paper de pivot i de centre federador.

La primera “història hispana” que va arribar a la impremta fou la Compendiosa Historia Hispanica de Rodrigo Sánchez de Arévalo, que fou estampada a Roma el 1470, probablement per Ulrich Hahn.9 Rodrigo Sánchez de Arévalo, ambaixador a Roma de Joan II i Enric IV, insisteix en
la idea de la preeminència castellana, però d’una manera encara més inflada i pretensiosa que Ximénez de Rada o Alfonso de Cartagena, disposant tot el relat per a la glorificació de la missió divinal de Castella. La idea que Espanya era una sola comunitat històrica s’obre camí amb força en el pensament històric castellà del segle XVI (obres de Florián de Ocampo, Pedro de Mexia, Pedro de Medina, Juan Sedeño, etc.), alhora que es referma un ideal castellà supremacista i assimilista.10 En aquestes batalles preeminencials hi ha sobretot un anticatalanisme per omissió i per menysteniment de la llengua, de la història, de les lleis i dels costums propis, les quals restarien desdibuixades i fins i tot sepultades per la concepció espanyola hegemonista castellana. Aquest és el sentit de la irada denuncia del tortosí Cristòfor Despuig a Els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa: “y és que volen ser tan absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tant poch, que par són ells venguts a soles del cel y que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra”.11

Pel que fa al segon factor clau per a entendre l’acreixement d’un sentiment anticatalà procedent de Castella, cal considerar que la centralitat castellana deixava els territoris de la perifèria de la monarquia sota una doble subjecció: la de la Corona i la d’un govern central que, radicat a Madrid, des de 1561, era controlat bàsicament per personal polític de procedència castellana. Les tensions politicoinstitucionals derivades d’aquesta situació avivaren alhora un sentiment anticastellà i anticatalà. Unes con-traidentitats que, especialment, esclataven en els escenaris de contacte entre naturals catalans i castellans: a les places fortes de la frontera del Rosselló amb guarnicions castellanes, als camins o vies del Principat per on transitaven aquests soldats, a la cort de la monarquia, o als monestirs com Montserrat, on la convivència entre monjos catalans i castellans era plena d’hostilitats.12 Ací ja trobem un anticatalanisme més politiconacional, dirigit especialment envers els naturals de Catalunya i no tant relacionat amb la “nació” de parla catalana.

3. A les acaballes del Cinc-cents aquest anticatalanisme va entrar en una fase ascendent i d’intensificació, especialment entre els cercles del govern i de l’administració de la monarquia; a partir d’ací distingim una tercera etapa que arribaria fins la revolució catalana de 1640. D’ençà de les darreres dècades del regnat de Felip II, la intelligentsia castellanocortesana va madurar la idea d’Espanya com a comunitat política, la qual constituiria un estat mitjà, territorialment compacte i dotat d’uns lligams culturals i històrics comuns; uns ideals polítics que varen anar acompanyats d’un fort sentiment patriòtic espanyol.13 A partir d’aquest moment es començaren a elaborar propostes d’unificació institucional, fiscal i legislativa, fetes des d’un fort biaix castellanista i que, en el fons, s’acostaven més a una proposta d’annexió i assimilació que no pas d’integració, les quals trobaran fortes rèpliques a Catalunya i, en general, als països de la Corona d’Aragó.

Així, a mesura que avança la centúria del Sis-cents, per a molts membres de la cort i dels cercles governamentals de la monarquia, el valor de “pàtria espanyola” s’havia afegit als de Déu i rei. I a ulls de molts d’aquests intel·lectuals i dirigents, l’ordenament institucional del Principat i, en general, la seva organització politicosocial i fiscal, havien d’ajustar-se a la preeminència d’aquests valors superiors. Una escala de fidelitats, però, que no era la mateixa que s’havia desenvolupat en el cos social català.

Paral·lelament, i a voltes amb estrets lligams amb les polèmiques més ideològiques, assistim a una escalada de tensions constitucionals. Les torbacions de 1585-93 suposaran un moment de “fractura política” entre les institucions catalanes i el govern central de la monarquia que situarà la dialèctica política en el pendent de la Revolució de 1640.14

Aquestes tensions faran arrelar, molt especialment a la cort de Madrid, un covat sentiment anticatalà de connotacions ja plenament polítiques i identitàries. Fins i tot un fidel partidari reialista, i alhora bon coneixedor de la cort madrilenya, com era Miquel Joan Magarola, durant molts anys regent del Consell d’Aragó i des de l’agost de 1639 regent de la Reial Cancelleria del Principat, manifestava al virrei comte de Santa Coloma l’opinió que la falta de socors que patien les tropes del Rosselló era deguda a l’animadversió dels cercles cortesans envers els catalans: “segons veig lo que moltes vegades tinch escrit de la aversió que esta gent té a la nostra natió, que és gran i de cada dia se experimenta, y pens y sospitu que no faran cosa bona en la matèria de diner, que tots nosaltres estam admirats, essent cosa tant convenient al servey del Rey (…) en fi, senyor, que no sé en què topà, sinó que són enemichs nostres, que es vergonya com se tracten los catalans”.15 Aquesta animadversió anticatalana sembla que havia traspassat les parets dels palaus de la cort i s’havia estés entre la gent del poble. Després de la pèrdua de la fortalesa de Salses, l’agost d’aquell mateix 1639, un altre català resident a Madrid, Fructuós Piqué, confessava a un oficial de l’administració virreinal que els catalans estaven atemorits i no s’atrevien a sortir pels carrers “temiendo no nos apedreen los muchachos si huelen lo que somos”.16

4. La quarta etapa que hem fixat comprèn el període que va del 1640 al 1714. Amb l’esclat de la Revolució de 1640, l’a-liança de Catalunya amb França i la guerra de separació de la monarquia espanyola s’inicià una altra fase de l’anticatalanisme castellanoespanyol caracteritzada no solament per l’agudització d’aquest sentiment sinó per la seva extensió en el cos social castellà, per tenir nítidament una dimensió nacional-territorial i per projectar-se molt especialment envers el Principat.

Per a les classes dirigents castellanes el procés de separació de Catalunya de la monarquia espanyola va obrir un abisme de despit i desconfiança envers els cata-lans que mai va poder ser tancat. Les bel·ligeràncies obertes d’ençà de 1640 confrontaren directament i massivament “castellans” i “catalans”. La guerra desfermà un espiral d’odi sense aturador. Quan les tropes de l’exèrcit del marquès de los Vélez s’acostaven a Barcelona el gener de 1641, els catalans atacaven els soldats, des de les muntanyes del Llobregat, al crit de “carn, carn castellans”,17 mentre que les tropes castellanes escometeren Montjuïc el dia 26 d’aquell mateix mes “ab un gran alarit de ŒViva España'”.18 Altrament, els tallers propagandístics d’ambdós bàndols amplificaren i difongueren tot allò que contribuïa a augmentar la separació i l’animadversió amb la “nació enemiga”, insuflant, per tant, força i volum als sentiments de contraidentitat. A la Castella de mitjan segle XVII s’anirà consolidant la imatge dels catalans com un poble deslleial, enemic, ingovernable, que havia traït el projecte comú de nació espanyola, i que no tenia més solució que la subjecció per la força de les armes. Un anònim Manifiesto por las armas de Philipo Quarto el Grande en Cataluña y compendio de sus sucesos en el año de 1640 que circulà manuscrit per Madrid en aquells anys reflecteix a la perfecció les dimensions que havia agafat aquest sentiment anticatalà: “De todas salen siempre yngratos, nunca seguros; si los sobrellevan, se atreven mas; si los esperan, se desenfrenan; si los perdonan, se asentan; si los aprietan, se ostigan; de suerte que no ay camino por donde dejándoles en su libertad no sean peores. Y an de neccessitar a la magestad de el mas benigno monarca, a que después de tantos siglos de predecesor en predecesor, ponga oy en este Principado, ley, yugo y justícia”.19 El “retorn” de 1652 vindrà marcat per la repressió i la desconfiança mútues. Ni tan sols els serveis militars i dineraris que els catalans van prestar durant el regnat de Carles II en les guerres contra la França de Lluís XIV, van servir per a refer uns vincles de confiança política que la guerra de secessió de 1640-1652 havia trencat completament. Com expressava, encara en 1699, l’anònim autor de Luz de la verdad per boca del soldat català Joan Roca, els esdeveniments de la Guerra dels Segadors eren la causa principal de “la oposición que todos nos tienen y mas los castellanos”.20

Amb el seu caràcter de guerra civil peninsular, la Guerra de Successió s’anà impregnant d’hostilitats “nacionals”. L’anticastellanisme de la societat catalana tingué la seva correlació amb l’anticatalanisme de la castellana. El militar i cronista felipista Vicente Bacallar de Sanna explicava la decidida defensa de la causa borbònica pel poble castellà dient que “no se puede negar que sostuvo mucho el ánimo de los castellanos la natural vanidad de no ser conquistados de aragoneses y catalanes, y ultrajados de los portugueses, a los cuales despreciaban y aborrecían”.21 Així mateix, la narració de Narcís Feliu de la Penya dóna coneixement del temor i l’animadversió del poble madrileny envers els miquelets catalans que acompanyaven el rei Carles l’any 1706. Segons Feliu, per tal de mantenir l’ordre a la capital castellana, s’ordenà a algunes tropes “vestir con el mismo traje de los Miqueletes de Cataluña, por aver concebido el pueblo de Madrid gran terror a los Miqueletes, juzgando los generales, que pocos solo con el nombre y traje los detendrían”.22

La guerra havia servit per a estendre encara més el sentiment anticatalà en el cos de la societat castellana, però en els cercles governants i dirigents de l’estat-nació espanyola que es volia imposar per la força de les armes, el sentiment era tan profund que més que polític tenia una dimensió ètnica.

Després de 1714 la repressió borbònica tingué un caràcter deliberat, sistemàtic i violent.23 A banda de donar via lliure a un indissimulat ànim de revenja, perseguia un objectiu polític ben concret: aplicar un càstig exemplar i punitiu per assegurar totalment la subjecció d’aquella província on era “nativo” el “crimen de rebelión”. En paraules del capità general marquès de Castel Rodrigo, només amb la medicina de les armes i de la força es podia “sino limpiar enteramente su sangre de la malignidad que le infecta, a lo menos irla purgando; de modo que con el curso del tiempo y con la aplicación continua de eficaces remedios, quede esperanza de salud (…) porque el mal humor de estos naturales, podrá si contenerse con las armas, pero no mudar nunca con la sola fuerza de ellas”.24 A ulls de les autoritats borbòniques, la força de les armes no era suficient per a posar fi d’arrel al mal d’aquella província; a més, s’havia de liquidar la seva identitat com a comunitat, com a nació: “Borrándoles de la memoria a los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres” segons manifestaven el juny d’aquell mateix 1715 els membres del Consell de Castella.25

Fins i tot els catalans que havien demostrat un fervent felipisme no deixaven de ser sospitosos d’aquest sentiment nacional que calia extirpar. En les instruccions rebudes pel marquès de Castel Rodrigo en ser nomenat capità general del Principat, es deia: “Y siendo la nacion Cathalana de tan mala calidad, que aun con los mejores que de ella se han mostrado mas finos conviene tener el mayor cuidado, sin darles manejo en su pròpio País”;26 unes prevencions que calia extremar en el cas dels catalans que servien en l’exèrcit: “Porque estos aun que sean buenos y se tenga experiencia de su fidelidad, sin embargo es tan grande i ciego su amor a la patria, y a los fueros de ella, que tratándose de ellos pudiera peligrar aun el celo constante que hasta ahora han manifestado los buenos al real servicio, y para desviarlos de este riesgo conviniera emplearlos en otras partes fuera de la Provincia”.27

Francesc Ferrer, Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la Història, Barcelona, 2000.

Maite Guisado (ed.), Cartes íntimes d'una dama catalana del segle XVI, Barcelona, 1988, p. 49.

Una síntesi dels meus posicionaments sobre aquest tema es pot veure a la "Presentació" del dossier "Nacions abans del nacionalisme. Entre el debat conceptual i la investigació històrica", Manuscrits 19 (2001), pp. 17-19.

Citat per J. R. Hale, Guerra y Sociedad en la Europa del Renacimiento, Madrid, 1990, p. 50.

Robert B. Tate, Ensayos sobre la historiografía peninsular del siglo XV, Madrid, 1970, p. 20 ss.

Vegeu S. Arnoldsson, La leyenda negra. Estudios sobre sus orígenes, Göteborg, 1960.

Vegeu Carmelo Lisón, "Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV" Revista Española de Investigaciones Sociológicas 25 (1984), pp. 95-136; i Robert B. Tate, Ensayos sobre la historiografía, (1970), pp. 263-279.

Bàsicament: Eulàlia Duran, "Patriotisme i historio-grafia humanística", Manuscrits 19 (2001), pp. 43-58; Josep Solervicens, Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser, València, 1988.

R. B. Tate, Ensayos sobre la historiografía... (1970), p. 74 ss.

A. Simon, Construccions polítiques i identitats nacionals.Catalunya i els orígens de l'estat modern espanyol, Barcelona, 2005, p. 42 ss.

Cito per l'edició d'Eulàlia Duran, Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Barcelona, 1981. La citació a p. 89.

Cfr., A. Simon, Construccions polítiques... (2005), p. 235 ss.

Ibid., p. 68 ss.

Miquel Pérez Latre, Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, Barcelona, 2004, especialment p. 181 ss.

Citada per Pere Català Roca, El virrei comte de Santa Coloma, Barcelona, 1988, p. 168 s.

Citada per J. H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640, Barcelona, 1966, p. 350.

Segons informa un anònim dietari castellà editat per C. Pujol i Camps, al Memorial Histórico Español XXII (1889), p. 268.

Segons informa el dietarista i conseller de Barcelona Francesc Ferrer, Sucesos de Catalunya en los anys 1640 a 1641, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ms. B-148, p. 51.

Biblioteca Nacional de Madrid, ms. 13.539.

Cito per l'edició publicada per Joaquim Albareda a Escrits polítics del segle XVIII, tom I, Barcelona, 1996, p. 46.

V. Bacallar, Comentarios de la Guerra de España e Historia de su rey Felipe V, el animoso, edició de la BAE amb un estudi preliminar de C. Seco Serrano, Madrid, 1957, p. 125.

Narcís Feliu de la Peña, Anales de Cataluña, 3 vols., Barcelona, 1709. Edició facsimilar (Ed. Base) prologada per Jaume Sobrequés, Barcelona, 1999. La cita a vol. III, p. 578.

Bàsicament, Josep M. Torras i Ribé, Felip V contra Catalunya, Barcelona, 2005; i Antonio Muñoz i Josep Catà, Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), Barcelona, 2005.

Ibid., citat a p. 158.

Ibid., citat a p. 155.

Ibid., citat a p. 157.

Ibid., citat a p. 158.

Published 5 October 2007
Original in Catalan
First published by L'Espill 24 (2006)

Contributed by L'Espill © Antoni Simon / L'Espill / Eurozine

PDF/PRINT

Read in: EN / CA

Published in

Share article

Newsletter

Subscribe to know what’s worth thinking about.

Discussion