Optimisme de la intelligència

(Noves revistes de pensament als Estats Units) Una conversa amb David Marcus

20 August 2015
Read in:

Gràcies a una nova onada de petites revistes de caire intellectual, la passió encomanadissa ha retornat al debat públic als Estats Units. Roman Schmidt conversa amb David Marcus, el qual, com a nou editor de Dissent, està molt ben situat per a oferir una panoràmica de quines són les forces motrius rere aquest moviment genuïnament crític.

Roman Schmidt: Fa pocs anys semblava que les revistes de pensament estaven destinades a extingir-se, als Estats Units, de manera lenta i sense cridar l’atenció. El seu públic era cada vegada més migrat i d’una edat mitjana que s’acostava gradualment a la d’un dels seus cappares més celebrats, Bob Silvers, que té ara 84 anys i és director de . Tanmateix, al llarg del darrer decenni hi ha sorgit un nou conjunt de revistes, totes les quals semblen interessades a construir un espai per al debat crític més enllà de les universitats. n+1 acaba de celebrar el seu 10è aniversari, cosa que la fa (i als seus editors) tota una veterana enmig de la jove fornada de L.A. Review of Books, The New Inquiry, Triple Canopy i Jacobin. Seria segurament massa agosarat dir que la gent s’agombola a les llibreries esperant a veure què hi posa a la coberta de n+1 com passava a París, als anys 50, amb Les Temps Modernes o amb Kursbuch a Alemanya en l’època del moviment estudiantil. Però no hi ha dubte que de nou ha començat a tenir molt de sentit publicar “petites revistes”. Dissent, vaixell insígnia del socialisme democràtic després de la guerra, forma part també d’aquest ressorgiment, fins al punt que han nomenat coeditor un membre de la seua generació més jove. Què ha passat?

David Marcus: Bé, no puc explicar les raons potser aventurades per les quals Michael Kazin i la resta dels “dissenters” em demanaren d’esdevenir-ne coeditor. Però crec que tens raó quan dius que hi ha un renaixement de les petites revistes als Estats Units a hores d’ara. Podem pensar en raons de tipus econòmic i sociològic. Després de la crisi del 2008 les oportunitats de trobar feina o d’escriure a les revistes més antigues – amb un tiratge important, com ara New York Review, The American Prospect o New Republic – semblava que havien desaparegut. I crec que una nova generació de periodistes intellectuals i de crítics – molts dels quals, d’altra banda, estaven a l’esquerra d’aquestes revistes – se n’adonarenque havien de crear nous instruments per a difondre el que escrivien.

Però em sembla que també hi ha hagut raons polítiques. Edmund Wilson observà una vegada que les millors novelles polítiques – novelles com ara Els endimoniats de Dostoievski o L’agent secret de Conrad – apareixien després de períodes de fracàs d’un canvi de signe progressista. És la decepció amb la política institucional el que mou els novellistes a examinar la política radical. El mateix es pot dir de l’esquerra intellectual; guanya vitalitat quan semblen esvair-se escenaris més formals per a l’acció política.

RS: Penses que aquestes noves petites revistes són producte d’aquesta decepció?

DM: Sí, i tant. Vull dir, hi ha hagut prou i massa política dolenta al llarg de la dècada i mitja passada, de primer els anys de Bush, després amb l’esfondrament de l’economia, i ara la gestió d’Obama. No és que l’esquerra intellectual haja tombat cap a la introspecció. Encara votem i ens neguitegen les eleccions legislatives del mig mandat. El que passa és que ens hem adonat que una política d’esquerres amb cara i ulls – si més no avui- només pot fer-se fora de la política formal: en moviments extraparlamentaris, en l’activisme obrer de base, en les campanyes públiques i, sí, en les petites revistes. Això esdevé més evident arran de la decisió de Citizens United, quan la política electoral sembla que depèn tant i tant dels diners i quan demòcrates i republicans es veuen obligats a competir pel suport econòmic del món de l’empresa. Una de les funcions de l’esquerra justament ara és de fornir als liberals del mainstream un llenguatge d’oposició, una cosa que d’altra banda petites revistes com Dissent, n+1 i Jacobin han fet sempre molt bé.

RS: I tanmateix, alhora aquestes petites revistes – les més polítiques com Dissent o Jacobin, però també les de tendència més literària com n+1– depenen, com apuntaves, de les condicions històriques per a tenir clar el seu paper. Això em duu a pensar en el lligam entre Crítica i Crisi, que és el nom que Walter Benjamin i Bertolt Brecht volien haver-li posat a la revista que projectaven si hagués pogut aparèixer a principi de la dècada de 1930, en un moment de crisi política. En la situació actual, fa la impressió que el moviment Occupy pot haver tingut un paper en la revitalització de moltes de les petites revistes als Estats Units.

DM: Occupy fou certament un moment important per a molta gent d’esquerres. S’ha parlat molt darrerament del fracàs d’aquest moviment Occupy quant a aconseguir cap objectiu mínimament durador. Però em sembla que un dels seus assoliments principals fou no tan sols que va saber mobilitzar una nova generació d’activistes i d’autors sinó també la manera com els va socialitzar. n+1, Jacobin, New Inquiry, totes circulaven ja abans del 2011, però esdevingueren, em sembla a mi, alguna cosa més com a resultat d’aquells dos mesos tan intensos a Nova York, quan aquesta ciutat era una olla en ebullició plena d’organització política i debat públic. I trobe també que l’experiència del que vingué després del crac del 2008 ha fet obrir els ulls a molta gent jove. Totes les sobtades crítiques marxistes de la desigualtat, així com altres de més estructuralistes, començaren a trobar una gran acceptació als Estats Units.

RS: Bé doncs, podries descriure com és el món de les revistes a hores d’ara? Qui fa què?

DM: Realment hi ha una gran diversitat política en aquestes petites revistes, i això està molt bé. Jacobin és probablement la més marxista i la més identificada amb un programa de tipus Segona Internacional o Front Popular. n+1 és la més literària i dedicada a l’anàlisi cultural inspirada en l’Escola de Frankfurt, tot i que també han estat difonent recentment bona cosa de crítica radical feminista intelligent. The New Inquiry és potser la més difícil de caracteritzar – i això és, crec jo, un dels seus molts punts forts – però alguns dels seus collaboradors sembla que tendeixen a l’anarquisme i altres cap a variants no socialistes de radicalisme cultural i polític. Dissent és potser la més ecumènica en termes polítics. En part es deu al fet que existim d’ençà de molt més temps. Som referent per a joves i velles feministes, per a socialistes extraparlamentaris i per a Demòcrates d’esquerres, per a sindicalistes conseqüents i per a marxistes oberts. El que té en comú l’equip de Dissent és el compromís amb ideals democràtics radicals i també socialistes. Això ha fet que la nostra crítica cultural i política haja produït de vegades síntesis més aviat sorprenents. Per exemple, alguns dels nostres redactors més joves – gent com ara Sarah Leonard, Sarah Jaffe i Madeleine Schwartz – combinen una perspectiva feminista radical amb una crítica d’inspiració marxista del treball precari i l’economia interior. D’altres, com Michael Walzer, mantenen una visió força singular del socialisme democràtic que deu tant a John Dewey com a Marx.

RS: I totes les revistes collaboren les unes amb les altres?

DM: Crec que sí. Hi ha una certa pruïja per destacar i perfilar-se i a més, és clar, diferències d’estil polític i contingut. Però em sembla que tots som beneficiaris de la mateixa comunitat política més àmplia. Tots reclutem els nostres autors en els mateixos ambients. Tots assistim a les presentacions i actes dels altres. Quan vaig venir per primera vegada a Nova York, cap al 2006, ser d’esquerres no era gaire aconsellable per a una persona jove. Ara és força divertit.

RS: En els seus millors moments, el socialisme europeu semblava que havia de “fer ballar les relacions petrificades”, com va dir Marx en una frase molt coneguda. Però realment no sembla que mai s’haja divertit gaire fent la seua tasca. O en qualsevol cas, no en parla per por a comprometre la seua credibilitat. Un dels aspectes més prometedors d’aquest reviscolament de les revistes intellectuals als Estats Units podria ser, si més no, que la gent sembla que s’ho passa bé fent la seua feina: la tasca de la crítica. Hom pot percebre un mínim de solidaritat entre autors i redactors i editors de revistes. No vull dir que la gent és feliç amb les seues vides i amb el panorama que tenen davant els ulls, però hi ha una certa assertivitat, una força en l’expressió que està molt lluny del fatalisme que regna en l’esquerra intellectual francesa o de la manca de coratge dels alemanys per a trencar amb el consens del mercat.

DM: Michael Walzer sempre ens ha dit que som “l’esquerra preocupada”. I crec que encara és cert, això. Al capdavall, hi ha un munt de coses per les quals estar preocupats: la violència estatal, al país i a l’estranger, els excessos del poder executiu i el nou Estat de la seguretat, la catàstrofe de l’Orient Mitjà i la desigualtat creixent. Però crec que amb les fraccions més joves de l’esquerra preocupada tot plegat ha agafat un aire diferent, més vital. Hi ha una certa assertivitat en la nostra veu, això és cert. És potser més marcat en les pàgines de Jacobin i de New Inquiry. Però és un fenomen general. Avui en dia sembla clar que necessitem tant l’optimisme de la intelligència com el de la voluntat.

RS: Quan parlem sobre la situació actual de la publicació de revistes als Estats Units caldria tractar també, ni que siga de passada, el tema de la infraestructura de suport i dels diners. Em fa la impressió que moltes de les revistes intellectuals més importants dels darrers trenta anys – revistes que ja no es publiquen com Partisan Review, Social Text, Constellations i Raritan, o una que ha començat a aparèixer fa poc, Humanity – han funcionat com a “revistes acadèmiques disfressades”, finançades per departaments universitaris benvolents. No és aquest el cas, segons sembla, de la nova onada de revistes de pensament. Pots dir alguna cosa sobre els vostres mecanismes de suport i de finançament?

DM: Vols dir com sobrevivim? Bé, per a ser sincer, de vegades jo també m’ho demane. Dissent és, com sempre n’ha dit Michael Walzer, una qüestió de pur voluntarisme. Cap sindicat ni partit polític ens finança. I la vidriola tothora, o gairebé, està a punt de buidar-se. Sospite que el mateix els passa a les nostres revistes germanes més joves. En dècades passades hi havia una mena de relació parasitària amb l’acadèmia, quan editors i autors feien la seua feina de professors durant el dia i després la tasca d’edició o d’escriure a la nit. Fou aquest el cas de la primera generació d’editors de Dissent – gent com ara Irving Howe i Lew Coser – i també de la segona generació d’editors – per exemple, els dos Michaels. Avui les coses són una mica diferents. El mercat de treball acadèmic està molt saturat i les poques places que s’hi ofereixen estan sovint reservades a gent que fa un treball altament especialitzat.

Però no crec que això siga del tot dolent. Ha fet que molts joves acadèmics – i jo en done testimoni, perquè en forme part – hagen passat a treballar en qüestions més públiques i polítiques: llicenciats i doctorats dedicats a organitzar moviments locals de protesta, que escriuen per a públics més amplis i amb menys interès per fer una carrera acadèmica. De fet, gosaria dir que alguns dels millors crítics d’avui – gent com Christine Smallwood, Nikil Saval o Elif Batuman – són tots individus que després de doctorar-se van decidir de fer una carrera a base d’escriure en grans i petites revistes.

Ara, també és cert que això determina un sentiment molt fort de precarietat, tant en els autors com en les revistes. Dissent, n+1 o The New Inquiry necessiten trobar altres mecanismes per a fer que els comptes quadren. Tenim una plantilla de tres persones i una altra a mitja jornada – tots remunerats i amb assegurança sanitària – i un local. Paguem els nostres autors i collaboradors i a més necessitem grans quantitats de cafè. Cobrim al voltant de la meitat de les nostres despeses amb la “cosa mateixa” i la resta prové d’altres fonts, com ara drets de reproducció, venda d’exemplars, bases de dades com el Project Muse, i donacions, que si he dir la veritat em posen bastant nerviós perquè no tenim gaires amics rics. Michael Kazin remarca sempre que tenim un pressupost que és igual al salari d’un professor de dret. Bé, la meua esperança és que alguns d’aquests professors de dret, titulars o catedràtics, amb simpaties d’esquerres comencen a fer-nos donacions.

RS: De fet, no és gaire el que podeu recaptar a partir de subscripcions i actes de presentació… No seria aquesta la limitació d’una situació, d’altra banda tan estimulant, com la que pintaves adés? Certament, ara hi ha una nova generació d’autors de gran talent que s’han apartat dels mitjans massius. Per descomptat, això és bo per a les petites revistes. Però també significa que aquests autors manquen ara de recursos per a fer articles amb una forta recerca al darrere. Parlant d’optimisme de la voluntat i d’optimisme de la intelligència, no hauríem potser de pensar més seriosament en les possibilitats de noves revistes intellectuals “mitjanes” als Estats Units i a Europa?

DM: Seria meravellós, però en sóc força escèptic quant a les possibilitats reals. El mercat de revistes en paper està avui tan segmentat als Estats Units que fins i tot revistes com The American Prospect, The New Republic i Harpers estan lluitant per no enfonsar-se i romandre en una posició “mitjana” quant a dimensió. No hi ha dubte que amb els recursos escaients una revista com Dissent o n+1 podria augmentar molt les subscripcions mitjançant campanyes directes per correu, que són molt cares, el tipus de campanya que fa pujar el tiratge de les revistes esmentades i gairebé de qualsevol altra “gran revista”. Però no voldria fer això si fos per acabar més o menys com aquestes. En la meua opinió, les petites revistes ocupen un lloc fonamental en la cultura nord-americana. Des de The Dial fins avui, han concentrat les seues energies en la crítica. Aquest és, em sembla, el seu mitjà més efectiu, aquest lent i dur cavar forats, anar desplaçant poc a poc el discurs públic cap a l’esquerra. Vam veure que passava una cosa així el 2011 amb el moviment Occupy quan la queixa sobre la desigualtat entre 99% de la població i l’1% més ric començà a entrar en els discursos dels liberals del mainstream. I pense que veurem una cosa semblant com a resultat del moviment de protesta que està apareixent al voltant de la violència policial i el racisme. Ho repetiré: estic convençut que no serà de cop i volta, un esclat sobtat, sinó el resultat del treball lent i sostingut d’oposició que sempre ha estat el distintiu d’una esquerra compromesa amb el canvi social a través de mitjans democràtics. La nostra esperança és que un dia les nostres idees prevaldran.

Published 20 August 2015

Original in English
Translation by Jaume Soler
First published in Eurozine (English version)

Contributed by L'Espill
© David Marcus, Roman Schmidt / L'Espill / Eurozine

PDF / PRINT

recommended articles