La dinàmica de les desigualtats

Entrevista a Thomas Piketty

14 January 2015
Read in:

Esprit: El seu llibre, El capital al seglexxi, sintetitza un programa de recercaimpressionant, basat en la llarga durada iel comparatisme. Els resultats per a diferentspaïsos (per exemple, quant a la reproducció delpatrimoni o les estratègies de lluita contra lesdesigualtats) presenten una uniformitat sorprenenti posen en qüesti. alhora la teoria dela “convergència” i una idea molt estesa segonsla qual les desigualtats tendeixen a recular.¿Com es pot explicar aquesta concordançarelativa dels resultats (és a dir, l’esborramentrelatiu de les especificitats nacionals)? ¿Quinvalor predictiu, de cara al futur, poden teniraquests resultats obtinguts en el llarg termini?

Thomas Piketty: Aquest llibre proposaun esquema interpretatiu de conjunt pera dades que han estat recollides per tot unequip. En aquest aspecte és molt diferentdels meus treballs anteriors, i particularment del llibre que vaig publicar el 2001sobre les rendes altes a Franca.1 Tracta d’una vintena de països, en comptes d’un de sol,d’un període de més de dos segles i no d’unsol segle, i s’ocupa també dels patrimonis ino només de les rendes. El que fa interessantsels patrimonis és que permeten unaperspectiva més àmplia. L’impost sobre larenda es va introduir en la major part delspaïsos occidentals només cap a comencamentdel segle xx i això fa impossiblerecular en el temps i posar així en perspectivales dues guerres mundials. Però sidesplacem el focus de la renda al patrimoni,es fa possible canviar la problemàtica totampliant l’esquema temporal, reculant finsa la revolució industrial i això ens permetestudiar les dinàmiques que funcionavenal segle xix. Certament, aquesta ampliaciódel camp hauria estat impossible sense elconcurs de totes les persones amb les qualshe treballat.

The mansion house, Lyme Park – an estate that remained in the possession of a single family from 1388 to 1946, and was later used as a venue for a film production of Jane Austen’s. Photo: Tim Venn. Source: Flickr

Pel que fa a les similituds entre països,cal cercar-les en les dades i traure-les a lallum. Jo he tractat de fer-ho sense oblidartanmateix les històries nacionals del patrimoni.Per exemple, el paper que tingué elcapital derivat del comerc d’esclaus als EstatsUnits, el model del capitalisme renà a Alemanya o la importància del deutepúblic al Regne Unit durant el segle xix,que engreixà els patrimonis privats bo icreant rendistes del deute que s’afegien alsrendistes de la terra. A Franca la situació noera la mateixa, perquè el deute fou liquidatdiverses vegades i les nacionalitzacions hihan tingut un paper central. Per consegüent,hi ha especificitats considerables iuna història cultural que marca la diferènciaen cadascun dels països.

La relació d’un país amb les seues desigualtatsdepèn també de la manera com espercep a si mateix en relació amb els altres.Estats Units, per exemple, ha justificat sovintla seua relació amb les desigualtats enoposició o mirant-se a l’espill de la situacióeuropea, tant si considerava Europa com laterra dels privilegis – cosa que els va menara inventar-se la fiscalitat confiscatòria sobreles rendes molt altes a comencament del seglexx, precisament per no assemblar-se a lavella Europa, percebuda llavors com hiperdesigual–,com si, al contrari, denunciaval’Europa collectivista i igualitarista –comha estat el cas els darrers decennis. Cadascúconsidera el seu model com l’intrínsecamentmés just. No voldria, però, caure enun determinisme econòmic absolut, en quèno crec, si insistesc en lleis universals, comara la relació entre la taxa de creixement iel rendiment del capital.

Tanmateix, no s’hi poden negar les semblances.Així, al segle xx els països europeustingueren l’experiència comuna de les duesguerres. La dinàmica de les desigualtats hiva prendre una forma semblant: augmentarenràpidament fins a la Primera GuerraMundial, amb una concentració enormedels patrimonis, després es reduïren progressivamentamb el nou repartiment decartes derivat dels conflictes, la descolonitzaciói la construcció de l’Estat del benestar.Però d’encà de la dècada de 1980 hantornat a augmentar.

Tot i que les destruccions materials de laguerra no van atènyer la mateixa proporcióen tots els països, el xoc polític o el pes delfinancament de la contesa tingueren a la fi elmateix efecte sobre les economies. És el casdel Regne Unit, per exemple, que va patirmenys destruccions que Franca o Alemanya,però que tanmateix va eixir de la guerramundial amb uns patrimonis privats extremamentafeblits. Aquesta fou la situacióque va menar, durant els Trenta Gloriosos,a la illusió segons la qual hauríem passat auna nova fase del capitalisme, a un capitalismesense capital, d’alguna manera, o potsersense capitalistes. Ara bé, no es tractavad’una superació estructural del capitalisme,sinó, almenys en part, d’una fase transitòria,d’una reconstrucció. El retorn del patrimonis’ha acabat fent efectiu, tot i que de maneraprogressiva, i és ara, al comencament delsegle xxi que trobem de nou el mateix nivellde patrimoni que en la Belle Èpoque, és a dir,l’equivalent a sis anys de renda nacional,si fa no fa, enfront dels dos anys que homregistrava a la dècada de 1950.

També en aquest aspecte persisteixenles diferències nacionals. A Alemanya, perexemple, la taxa de valorització del capitalés menor que a Franca, entre altres cosesperquè els accionistes, en el model renà,comparteixen la propietat de les empresesamb els assalariats. Malgrat les diferènciesnacionals, hi ha grans tendències globals,particularment el fet que la taxa de creixementés inferior al rendiment del capitali, en conseqüència, que les desigualtatsaugmenten en comptes de reduir-se.

La tesi de la convergència, que postulauna reducció mecànica de les desigualtatsa mesura que el capitalisme es desenvolupa,té fonaments teòrics i empírics molt febles.Es basa en gran part en una hipòtesi formuladaper Simon Kuznets, qui als anys 1950va constatar una compressió de les distànciesentre rendes als Estats Units entre 1910i 1940. Els economistes tenien voluntat decreure en aquests resultats optimistes i peraixò en van fer una llei. La compressió deles desigualtats es devia, en bona part, a lesguerres mundials, però la gent es va posara somiar que hi havia un mecanisme teòricuniversal que menava a l’harmonia. Totplegat es deu també al fet que, en realitat,hi ha molt poca recerca històrica sobre lesdesigualtats, entre altres raons per la divisiódisciplinària entre història i economia.

Jo he volgut donar una visió equilibradade les forces en joc. Sí, certament, hi haforces de convergència; la més cridanera ésla difusió del coneixement. A hores d’ara elsnivells de producció per habitant són moltpropers entre els diferents països del món,en tot cas entre els que han superat ja la fasede recuperació (Europa, els Estats Units,el Japó). El nivell de renda anual per habitantestà al voltant de 30.000 euros en totsaquests països. Les diferències són mínimes,tot i les fortes variacions en els modelssocials nacionals i els nivells de deduccióobligatòria (retencions fiscals i càrreguessocials). No es pot descartar que aquestprocés de convergència continue encara,incloent-hi també els països emergents.

Però al mateix temps hi ha forces poderosesde divergència a l’interior d’aquests païsosi a escala mundial, si ens fixem en la dinàmicadels patrimonis: en un món de creixementfeble, el fet que la taxa de rendimentdel capital siga superior a la taxa de creixementtendeix mecànicament, en efecte, afer augmentar les desigualtats patrimonials.

Esprit: Així doncs, ¿només els xocs externs (com ara lesguerres) poden limitar aquesta acumulació?

TP: El creixement permet equilibrar el procésde concentració. Però un creixement feblenomés permet equilibrar-lo feblement.Tant Marx com els liberals s’equivoquenpel que fa al creixement: Marx no el té encompte; els liberals li atribueixen la capacitatde resoldre tots els problemes.

En Marx el creixement es deu només al’acumulació de capital, no hi ha creixementautònom de la productivitat. La contradicciólògica del capitalisme identificada perMarx és que la ràtio capital/renda augmentaràa l’infinit. El rendiment del capital, perconsegüent, es reduirà al capdavall a zero.El sistema capitalista és intrínsecament inestablei tendeix naturalment a la revolució.

El que jo faig veure a la llum de l’experiènciadel segle xx és que aquest esquemaés massa fosc en termes econòmics (i massamecànic en les seues conclusions polítiques).L’augment de la productivitat i elcreixement de la població permeten equilibrarla fórmula de Marx i evitar la davalladatendencial dels rendiments. Però aquestpunt d’equilibri es pot assolir amb un nivelld’acumulació i de concentració de lariquesa molt elevat, i per tant incompatibleamb els nostres valors democràtics. No hiha res en la teoria econòmica que pugagarantir que el nivell de desigualtats en elpunt d’equilibri siga acceptable. I tampocno hi ha cap garantia de la presència demecanismes d’estabilització automàticaque puguen conduir a un equilibri general.

Alguns han defensat, per exemple, quela taxa de rendiment del capital es reduiria”naturalment” fins arribar a situar-se al nivellde la taxa de creixement. Però històricamentaixò no se sosté. Durant la majorpart de la història de la humanitat la taxa de creixement ha estat nulla, i en canvi síque ha hi ha hagut una taxa de rendimentdels actius – habitualment un rendimentmitjà del 4 o 5 per cent en el cas de la rendade la terra. Era fins i tot el fonament de lasocietat, perquè permetia que un grup depersones – els nobles, els rendistes– visquerend’aquesta rendibilitat. La taxa derendiment del capital és en el llarg períodesuperior a la taxa de creixement, i aixòno planteja cap problema lògic. Ara bé, .espot acceptar la reproducció i l’augmentde les desigualtats que se’n deriven en uncontext democràtic?

Al segle xx s’ha volgut creure que lesforces de la racionalitat econòmica condueixennaturalment a l’eliminació de larenda i a l’harmonia natural. Es veu finsi tot en l’evolució del llenguatge. Avui larenda s’associa sistemàticament al monopoli.Quan se li demana a Mario Draghi,president del Banc Central Europeu, quècal fer per salvar Europa, respon que elque s’ha de fer és combatre les rendes, i fareferència als sectors protegits (com ara elstaxis, les farmàcies, etc.). Com si la meraconcurrència pogués bandejar la renda. Elfet que el rendiment del capital siga superiora la taxa de creixement no té res a veu-re amb una situació de monopoli i no espot resoldre amb més concurrència. Alcontrari,com més pur i competitiu és elmercat de capital, més gran serà la distànciaentre el rendiment del capital i la taxa decreixement. El resultat final és la separacióentre propietari i mànager. En aquest sentit,el fi últim de la racionalitat del mercatva en contra de la racionalitat meritocràtica.L’objectiu de les institucions del mercatno és produir justícia social o enfortir elsvalors democràtics. El sistema de preus noconeix límits ni moral. Hi ha coses que elmercat no pot fer –tot i que és una einaindispensable– i per a les quals necessiteminstitucions específiques.

S’ha pensat massa sovint que n’hi haprou amb les forces naturals de la concurrènciai el creixement per a reconduir per-manentment les posicions individuals.Tanmateix, al llarg del segle xx han estatsobretot les guerres les que han fet taula rasadel passat i han tornat a repartir les cartes.La concurrència en si mateixa no garanteixuna harmonia social i democràtica.

Esprit: Al seu llibre reafirma la importància de la històriaeconòmica, la qual cosa vol dir una col·laboració entre l’economia i les altres ciènciessocials. ¿Com pot la recerca alliberar-se de ladominació de la teoria econòmica matematitzadaper dur a terme aquesta transformació?

TP: Em considere més aviat un investigadoren ciències socials que no un economista.Quan s’estudien qüestions com ara la distribucióde la riquesa, les fronteres entre lesdisciplines són molt fluïdes, i s’hi imposa lanecessitat de creuar enfocaments. Els anysque vaig passar als Estats Units, després defer la tesi, em va impressionar la suficiènciaque mostraven els economistes a les universitats.Estaven convencuts que tenienmètodes molt més científics que els seus collegues de les ciències dites toves (sociologia,història, antropologia, etc.). Ara bé, la seua”ciència” era tot sovint molt ideològica.Després de la caiguda del mur de Berlín,els economistes tingueren un gran paper,als Estats Units i al món en general, en laidealització del mercat.

Malgrat la meua formació científica,sempre m’he sentit atret per la història.De bon comencament, d’altra banda, vaigtractar d’aplegar dades sobre l’evolució històricade la repartició de la riquesa, perquè n’hi havia ben poca cosa. Contràriamental que se sent dir de vegades, les dades his-tòriques existeixen. Cal, però, prendre’s eltemps necessari per aplegar-les, anar alsarxius del Ministeri d’Hisenda o als arxiusnotarials, per exemple.

No tinc res contra la teoria, però ha deser parsimoniosa. Cal poca teoria per explicarmolts fets. Tanmateix, la major partdel temps els economistes fan a l’inrevés:cobreixen l’expedient amb teoremes, demanera que es creen una illusió de cientificitat,quan el cas és que la seua base factualés extremament fràgil.

Esprit: D’altra banda, al seu llibre poua reiteradamentde la literatura, particularment perplantejar la qüesti. de la visibilitat o la invisibilitatde les desigualtats. Tant en Balzaccom en Jane Austen sovintegen els personatgesque són rendistes i s’expliquen clarament lesrendes de què frueixen. Els lectors de l’èpocasabien a què responien aquestes rendes, hihavia punts de referència comuns. Amb elsgrans terrabastalls del segle xx, aquests ordresde magnitud s’han perdut. En la literaturafrancesa contemporània ja no apareix la condicióeconòmica dels personatges. ¿No existeixavui, per ventura, una mena d’invisibilitatde les desigualtats, que explicaria que siguensocialment acceptables?

TP: El llibre parteix de la preocupació que apoc a poc les estructures socials es transformenirremeiablement sense adonar-nos-en.Les evolucions en curs no són intelligibles iel risc molt real és de trobar-se un dia ambuna societat encara més desigual que la delsegle xix, perquè combinaria la dimensióarbitrària de les desigualtats patrimonialsamb un discurs meritocràtic que faresponsables els “perdedors” de la seuasituació (perquè serien poc productius,per exemple).

La possibilitat de la representació literàriad’aquestes desigualtats ha minvat,entre altres coses, per la fi de les referènciesmonetàries. Al segle xix la inflació era nullai aquestes referències estaven gravades enla pedra. Qualsevol lector comprenia deseguida què volien dir els imports monetarisque apareixien en Balzac o Austen. La graninflació del segle xx i el creixement han esborratles referències. Les xifres envelleixenaviat i avui es fa difícil fins i tot establir correlacionsentre un salari dels anys de 1990i el nivell de vida o la capacitat adquisitiva.

En termes més generals, la fe collectivaen el progrés indefinit i la idea que hemassolit un grau d’igualtat i d’harmonia socialsense parió en relació al món del segle xix,fa que hi haja un refús a representar-se unmón tan desigual com el del segle xix. Ésclar, no hi hem arribat, a això, i no vull caureen el catastrofisme. Però si es donen determinadescondicions, podria arribar-hi. Elproblema és que no es volen veure les evolucionsen curs. A tall d’exemple, els organismesoficials d’estadística es neguen a ferpúbliques les rendes més altes; generalmentno van més enllà del 90è centil, oficialmentper no atiar el populisme, l’enveja… Ambaquesta lògica, el 1788 podria haver-hi aparegutun informe que digués que tot anavabé perquè l’aristocràcia només representaval’1 o el 2 per cent de la població. Però en unpaís com Franca, l’1 per cent de la poblacióvol dir 500.000 persones (si es consideraque Franca té 50 milions d’adults). Migmilió de persones… això té pes, això estructurauna societat. L’objectiu no és d’atiar lagelosia, les distincions socials no plantegenproblemes quan són útils per a tots. Això ho diu l’article 1 de la Declaració dels dretsde l’home i del ciutadà del 1789 –”Lesdistincions socials només poden basar-seen la utilitat comuna”. Però cal regular-lesperquè acaben atacant el bé comú.

Hom pot constatar una veritable dimissióentre els investigadors i les institucionspúbliques, que no descriuen les desigualtatstal com són realment. D’aquesta maneradeixen camp lliure a revistes com Forbes iels seus rànquings dels personatges més ricso a productes com ara els Global WealthReports dels gran bancs, que juguen a fer de”productors de coneixements”. Ara bé, lesseues dades no es basen en mètodes clars, iels resultats són generalment un discurs ideològic,un cant de lloanca a l’emprenedor ia la riquesa basada en el mèrit. El simple fetde concentrar-se en les cinc-centes personesmés riques del món, o ni que siga de Franca,ja és una manera de despolititzar la qüestióde les desigualtats. Això inclou tan pocagent que no és significatiu. Fa la impressióque es mostren desigualtats extremes, peròen realitat s’hi ofereix una visió mitigada.

Cal, ben al contrari, pensar les desigualtatsamb més amplitud. Si ens fixem,per exemple, en els patrimonis superiors a10 milions d’euros, i no en els superiors a100.000 euros, comprovarem que la proporcióque representen sobre la riquesa totalés molt significativa. És molt convenient,doncs, comptar amb mitjans adients per arepresentar les desigualtats. El movimentdel 99% als Estats Units era una manerad’atansar-s’hi. Agafar l’1% més ric permetcomparar societats diferents que, altrament,no són comparables. Parlar d'”altsexecutius” o de “rendistes” pot semblar mésescaient, però aquestes denominacions sónmolt específiques en termes històrics.

Esprit: Sovint hom redueix les desigualtats a una”guerra entre generacions” en la qual, persimplificar, els joves no tindrien accés alpatrimoni, que resta en mans de les personesgrans. ¿Per què no trobeu convincent aquestateoria generacional?

TP: Durant els Trenta Gloriosos apareguerendues grans illusions relacionades ambles desigualtats. La primera n’és la guerraentre generacions segons la qual, amb laprolongació de l’esperanca de vida, el patrimoniesdevé una manera de transferir larenda del treball a la jubilació. Quan un ésjove, és pobre i acumula renda que consumiràamb la jubilació. Aquesta perspectivadóna una visió mitigada de les desigualtatspatrimonials perquè dóna a entendre quetothom serà, en el moment que toca, pobrei ric. Es tracta, doncs, de desigualtats legítimes,però això no explica en realitat mésque una part molt petita de l’acumulació ila concentració del patrimoni. En realitatles desigualtats patrimonials són gairebé tangrans a l’interior de cada grup d’edat comen el conjunt de tots els grups. Fet i fet,la guerra de generacions no ha substituït laguerra de classes i una de les raons n’és la naturalesaacumulativa de la concentració.Quan hi ha acumulació i transmissió depatrimoni, la concentració patrimonials’accelera. Vegem-ne un exemple concret:és més fàcil estalviar –i per tant acumularpatrimoni– si has rebut el pis en herència,i doncs no has de pagar un lloguer. Calafegir-hi les pensions de jubilació per repartiment,que preserven fins a cert puntel patrimoni acumulat, perquè la gent noel consumeix quan s’ha retirat. Això no voldir que siguen preferibles les pensions percapitalització, que plantegen un problemade fons, perquè el seu rendiment, si és bo, només pot ser-ho a llarg termini (10 o 20anys), i un no pot esperar tant de temps desdel moment de la jubilació.

La segona illusió dels Trenta Gloriososfou la teoria anomenada del “capital humà”.Es basa en la idea que en el procés ascendentdel desenvolupament tecnològic, les qualificacionshumanes seran més importants queno els equipaments, els immobles, les màquines,etc. És a dir, que hi haurà cada vegadamés necessitat de competències individualsi menys de capital no humà (immobiliari,professional, financer). En aquesta hipòtesi,l’executiu, el professional, substituirà l’accionista.Però això no s’ha fet realitat. Certament,les qualificacions han progressat, peròtambé ho ha fet el capital no humà, i les re-lacions entre l’un i l’altre tampoc no hancanviat enormement. Bé podríem fins i totimaginar, al segle xxi, una economia robotitzadaen la qual la part corresponent al capitalhumà en la renda nacionalminve. I no peraixò hem de concloure que acaba passantel pitjor, sinó que no hi ha mecanismes decorrecció interns al mercat, universals i preestablerts.Cal que ens dotem collectivamentd’institucions que puguen fer aquest papercorrectiu per a produir coneixements comunsi ajustar el tir en funció d’allò que s’observacollectivament. Això és el que permet fer laproposta d’impost progressiu sobre el capital.

Esprit: Malgrat la seua crítica a la teoria del capitalhumà, vostè diu també que la millor manerade limitar les desigualtats és invertir enformació. És a dir, fabricar capital humà…

TP: Sens dubte cal mantenir el progrés delcapital humà, ni que siga per no recularamb relació al capital no humà, que progressaigualment. Millorar la formaciópermet no agreujar les desigualtats. Pel quefa a reduir-les, el problema és que al si delsistema educatiu hi ha una cursa permanentque tendeix a traslladar les distàncies mésque no pas a reabsorbir-les.

Una part de la solució rau també, enaquest cas, en la transparència democràtica.Als Estats Units, per exemple, tot i elsgrans discursos al voltant de la meritocràciai la transparència, hi ha més aviat poquesfonts i poques investigacions que permetenestudiar l’evolució de la composiciósocial i econòmica de les universitats mésimportants. Per exemple, la renda mitjanadels pares d’estudiants de Harvard equivalactualment a la renda mitjana del 2% delsnord-americans més rics –mentre que aSciences Po la xifra corresponent és el 10%.Hi ha doncs tot un abisme entre el discursmeritocràtic i la realitat efectiva. I quanes diu que es gasta més en un estudiantde batxiller de zep [Zona d’EscolaritzacióPrioritària] que en un alumne del Henri-IV[institut públic de segon ensenyament d’elitde París], en realitat és fals: els professorsdel Henri-IV tenen un nivell més alt i pertant estan millor pagats, per la qual cosarepresenten una massa salarial molt mésimportant que la dels joves professors delsinstituts de l’extraradi.

Esprit: El deute també és un dels factors que podenafavorir la reproducció dels grans patrimonis(perquè apareixen els rendistes del deute, elsposseïdors de bons de l’estat). Cap al final delseu llibre parla de diversos escenaris possiblesde sortida del deute: la inflació, l’impagament(default), el reemborsament, els impostos. ¿Perquina raó té preferència per aquests darrers?

TP: El que jo defense no són els impostos engeneral, sinó un de molt específic: l’impostprogressiu sobre el capital, més adaptat ala realitat del capitalisme patrimonial del seglexxi que l’impost sobre la renda –que, d’altra banda, no es tracta pas d’eliminar.L’impost sobre el capital és indefugible sies vol combatre l’augment de les desigualtatsi és una bona eina per arranjar la crisidel deute públic, perquè permet repartirl’esforc exigit a cadascú en funció del seupatrimoni. Es tracta d’un objectiu ideali alhora difícil d’assolir, però que esdevéindefugible. Totes les grans revolucionsdemocràtiques han tingut al seu cor una revoluciófiscal, i el mateix passarà en l’avenir.

La inflació és l’impost sobre el capitaldel pobre. Fa pagar als petits patrimonis, aaquells que tenen les llibretes d’estalvi,mentre que les accions i la propietat immobiliàriagaudeixen de protecció. No és unabona solució, però és la més fàcil. Una altrapossibilitat és imposar-se un llarg períodede penitència, com va fer el Regne Unit alsegle xix per reemborsar el seu deute. Peròaixò pot durar dècades, s’acaba gastant mésen els interessos del deute que en inversionsen educació. Cal que ens adonem que enmolts aspectes el deute públic és un falsproblema, no representa res més que unpréstec a nosaltres mateixos. Mai en laseua història havia estat tan rica Europa, simirem els patrimonis privats. Pobres, hosón els estats. El problema, per tant, és unproblema de distribució. S’acaba oblidantaquesta realitat tan simple. Europa té actiusimmensos: el seu model social, la seua prosperitatpatrimonial. Representa un quartdel pib mundial. Té la dimensió suficientper regular amb eficàcia el capitalisme. Peròno es projecta cap al futur.

  1. T. Piketty, Les Hauts Revenus français au xxe siècle. Inégalités et redistributions 1901-1988 (Grasset, 2001).

Published 14 January 2015

Original in French
Translation by Gustau Muñoz
First published in Esprit 11/2014 (Frech version); L'Espill 47 (2014) (Catalan version)

Contributed by L'Espill
© Alice Béja, Marc-Olivier Padis, Thomas Piketty / L'Espill / Eurozine

PDF / PRINT

recommended articles