No hi ha res que m'agrade més que agafar dos o tres números recents de revistes culturals, retirar-me al meu estudi i començar a llegir. Què n'espere, jo, en aquesta situació com a lector? Per a mi, les revistes culturals constitueixen un espai on la cultura resisteix. O hauria de resistir. Trobe molt decebedor quan les revistes culturals tracten de competir amb –o són infl uïdes per– el llenguatge i els interessos dels mitjans de comunicació convencionals. Les revistes culturals haurien de rebutjar els temes i les qüestions que plantegen els grans mitjans i concentrar-se, en canvi, a tractar els seus propis problemes, les seues pròpies preocupacions. De vegades el llenguatge dels grans mitjans ens atrau; de vegades els diaris sensacionalistes atrauen la nostra atenció, ens agrade o no. Tanmateix, les revistes culturals no haurien de dedicar-se a temes que tracten els grans diaris i la televisió, que s'adrecen a grans audiències. Malauradament, aquesta és exactament l'evolució que hem hagut d'observar els darrers anys, especialment pel que fa a les revistes culturals més signifi catives. Per tal d'atraure l'interès dels lectors, també s'atansen a les qüestions suscitades, investigades i explotades pels grans mitjans. Bé pot ser que en actuar d'aquesta manera atraguen algun interès, temporalment. Però a llarg termini el que faran serà assemblar-se més i més als grans mitjans. En canvi, el que m'agrada veure quan òbric alguna d'aquestes revistes és exactament aquelles coses que no puc trobar enlloc més.

Una altra preocupació que tinc en relació amb les revistes culturals és que hi veig una infl uència excessiva del món anglosaxó. Les revistes culturals haurien de permetre una comunicació molt més intensa amb altres cultures, amb l'entorn cultural i la cultura a la qual pertanyen i a la qual s'adrecen. Podrien contrarestar les tendències generals de la indústria cultural, podrien i haurien d'assenyalar altres camins, mostrar alternatives a l'hegemonia de la cultura angloamericana.

El tema que s'ha de tractar ací és "veïnatges", un concepte que per a Turquia hauria d'incloure la Unió Europea. Tanmateix, encara no hem esdevingut un veí amb tots els ets i uts de la UE. A més, d'entre els països veïns, és només amb Grècia que mantenim una relació raonablement bona. Anem millorant, però no podem dir realment que tenim bones relacions amb els nostres veïns. Al contrari, estem en una situació permanent de confl icte amb ells. Hom podria dir fi ns i tot que busquem solució als nostres problemes amb els veïns europeus tan sols per ingressar a la UE.

El "bon veïnatge" és vist generalment com a intrínsecament bo. I és veritat, en aquesta reunió bé podríem exalçar, celebrar i creure en un comportament de bon veïnatge; procedir així seria sense dubte correcte. Per a la pau internacional el veïnatge és un concepte important i les bones relacions de veïnatge són necessàries. I tanmateix, voldria posar en qüestió un cert concepte del bon veïnatge que està ben establert en la nostra cultura i que rep aprovació a través de dites sàvies i proverbis.

Sí, Turquia necessita una bona relació amb els seus veïns. Però, en el context cultural, tinc alguns problemes amb el veïnatge, i estic segur que vosaltres també. Per a mi, viure en una ciutat moderna vol dir essencialment alliberar-me de la pressió derivada del fet de tenir veïns. El veí és una persona que ens hauria d'agradar de totes passades. Si no és així, aleshores informa sobre nosaltres, ens vigila, ens denuncia per faltes d'actitud o de comportament. El discurs dominant a la nostra cultura, segons el qual cal mantenir bones relacions amb els nostres veïns, vol dir en bona mesura una acomodació als imperatius del veïnatge (hi has de tenir bones relacions i llavors no et denunciaran). El discurs ens indica que és això el que cal fer precisament.

La modernitat, o el deler de fugir d'allò provincial, representa fi ns a cert punt un desig de defugir els veïns, de defugir els ulls tafaners i controladors de la comunitat.

En les relacions internacionals, trobe que el veïnatge és un concepte important. Considere que és valuós, i no dubte que Turquia hauria de mantenir bones relacions amb els seus veïns. Però aquells de nosaltres que viuen o vivim en grans ciutats, en contrast amb els habitants de petites poblacions, hauríem d'alegrar-nos pel fet que ens hem alliberat dels veïns. Per descomptat, de tant en tant piquem a la porta del veí si ens hem quedat sense cafè, per exemple, i en demanem una mica. És molt agradable, certament, però no oblidem que això signifi ca també obrir la nostra porta als mecanismes de control de la societat.

A Turquia hi ha una dita: "el veí sap allò que sent el seu veí". El que passa és que pensem que un veí és algú que controla tothora l'altre, que el vigila, que informa de qualsevol desviació que puga observar, que consigna en un llibre de notes amb la intenció d'airejar allò que hi té escrit quan arribe el moment. El rerefons de tot això, sens dubte, és l'antic costum de la societat otomana, en la qual l'Estat assignava la tasca de trobar el culpable d'un crim a la comunitat; en la qual el representant de l'autoritat estatal no podia infi ltrar-se en la comunitat, de la manera que coneixem a partir de la literatura i la cultura occidentals; en la qual existia una cultura comunitària on tothom era policia i informador; en la qual les comunitats foren transformades per la societat otomana –que conferia una gran importància al sistema de millet– en un entorn on tothom vigilava a tothom. D'ací ve el concepte de veïnatge, un concepte que apreciem a bastament encara avui. Nosaltres els turcs celebrem el concepte de "bon veïnatge" i posem molta cura en la bona relació amb els veïns. Tanmateix, convé remarcar que, com a derivació d'una societat comunal, això implica també tenir bona relació amb l'Estat, amb la policia, amb l'exèrcit. En funció dels veïns, en funció de la preocupació que suscita la pregunta "què diran els veïns?", tothom es guarda al pap les seues opinions polèmiques, les seues dissensions.

Tant de bo que estimem els nostres veïns, tant de bo que estimem Grècia, l'Iran, Síria. Tant de bo que ingressem a la Unió Europea i visquem en pau. Però bé caldria que no abandonàssem les nostres idees, la nostra identitat, la nostra personalitat perquè ens preocupe "el que diran els veïns", perquè posem tant d'èmfasi en el fet de mantenir-hi una bona relació.

Les revistes culturals tenen com a destinatari la gent més evolucionada i refi nada d'una societat, els qui tenen el nivell més alt d'educació i de renda. La cultura del veïnatge, d'altra banda, és un concepte que serveix a les necessitats de gent que no pot sobreviure sola en una ciutat moderna, que necessita el suport moral, i fi ns i tot cultural i religiós, dels seus veïns per a poder surar en un entorn urbà modern. Per descomptat que hauríem de mantenir bones relacions amb els nostres veïns, però no hauríem de sacrifi car per això el nostre pensament, les nostres idees polèmiques. Quan els pares es barallen a casa, sens dubte està molt bé demanar prudència i dir: "Calleu, què en pensaran els veïns?", però la por als veïns podria dur-nos a renunciar a les nostres idees i a viure igual que tothom. Per tornar al punt on havia començat, allò que esperem de les revistes culturals és precisament que no ens menen a pensar en conformitat amb tota la resta.

Espere que aquest col·loqui, així com també l'accés de Turquia a la Unió Europea, s'ajustarà als criteris ací expressats. Cada u de nosaltres hauria de pensar una mica diferent, no ens hauríem d'assemblar els uns als altres, hauríem de sentir orgull de la nostra diferència respecte dels veïns, no de les semblances. El veí no hauria de qüestionar la nostra diferència. Aquest és el món que val la pena. I aquesta és la raó per la qual el concepte de veïnatge fi gura en l'encapçalament d'aquest col·loqui: perquè volem viure en un món de diversitat.


L'escriptor turc Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura en 2006, llegí aquest text com a conferència d'obertura del 18è Col·loqui Europeu de Revistes Culturals, organitzat per la xarxa de revistes culturals Eurozine, que tingué lloc entre el 4 i el 7 de novembre de 2005 a Istanbul.

Published 2007-03-14

Original in Turkish
Translation by Gustau Muñoz
Contributed by L'Espill
© Orhan Pamuk
© Eurozine